Article: "Eivissa i Catalunya"

Diario de Ibiza publica l'article "Eivissa i Catalunya", d'en Toni Alorda, diputat del Parlament balear i membre de l´executiva del PSM-Entesa:


Els lligams històrics i els trets nacionals que compartim amb Catalunya, la llengua en primer terme, són evidents. No debades des de la Conquesta fins com a mínim el segle XV, els illencs s´autoanomenaven en ocasions (i sentien) catalans d'Eivissa. Per això, és obvi que ens interessa i afecta de ple el que passa a Catalunya. I tot apunta que hi ha esdevingut majoritari el sentiment a favor de la independència, d´un nou Estat a Europa. Molts de catalans, gos dir la majoria, haguessin apostat per un encaix federal, amb respecte per les senyes d´identitat i amb un sistema econòmic just, sense perversions colonials ni centralistes. Però no hi ha foedus (pacte) si un no vol. I haurem de convenir que ha estat lamentable veure l´afany federalista pegant-se sistemàticament contra una paret, convençuts, amb una innocència entendridora, que hi havia una porta. PP i PSOE els ho han tornat a dir ben clar: No hi ha cap porta.

Per això, insistir en la solució federal ha deixat de ser una opció satisfactòria, racionalment atractiva, per esdevenir una excusa ridícula, penosa. El desencontre és tan flagrant que Catalunya arriba a semblar un poble malsofrit, que només gemega i pidola. Espanya s´autoconcep com una ampliació de Castella, imperial, i li costa tolerar fets diferencials més enllà dels folklòrics (les llengües en el mateix paquet dels bailes regionales). Basta reparar en els arguments/amenaces, democràticament deplorables, contra les aspiracions del poble català. Així és com pretenen bastir un «projecte suggestiu de vida en comú» (la definició orteguiana de nació)? Així les coses, Sísif s´ha assegut damunt la pedra i renega de tornar-la pujar a Madrid perquè el PP li torni tirar avall, tot amonestant-lo amb una rialleta de suficiència, o una ganyota de fàstic. També Tàntal n´està fart de suculentes promeses federalistes d´un PSOE que, perquè no hi creu, o perquè no pot, sempre l´acaba deixant dejú; ell té prou menjar a ca seva i s´ha de preocupar pel seu futur. Tampoc es tractava d´arrabassar un pacte, sinó de fer-ne una festa. Però no hi ha festa (conjunta) i Catalunya ha de decidir, amb plena llibertat, i sense coaccions. A nosaltres ens cal expressar, i exigir, respecte... I estar-hi atents, no només per afinitats, sinó perquè tenim tants de motius com els que puguin esgrimir els catalans.