Diario de Ibiza publica l'article "La llengua cooficial distinta del castellà", d'en Toni Alorda, diputat del PSM-Entesa:
Amb aquesta perífrasi es refereix el propi Govern a la llengua del país en una convocatòria publicada en el butlletí oficial el 18 d´octubre. Com si aquesta ´llengua cooficial distinta del castellà´ no tengués un nom o fos un nom proscrit, indesitjable, sotmès a una terrible maledicció que obliga a referir-s´hi en alambinats circumloquis sota l´amenaça de càstigs... (de Madrid?).
O com si el Govern no el sabés el nom, confús entre els dialectes. O com si els molestés... (per què els molesta l´existència del que designa? Per por a la màgia de les paraules, al seu poder forjador de sentiments i concepcions?). Com si la llengua pròpia es definís segons la relació subordinada amb una altra, aquesta sí amb un nom, el castellà, que mostra amb orgull el seu origen territorial: la llengua de Castella; com l´anglès, com el francès... com la nostra, el català. Ho demanin a la Universitat, ho consultin a l´Estatut.
La croada del Govern contra el català, a més d´infame, és malaltissa. Un govern contrari a la mallorquinitat, al menorquisme, al eivissenquisme, al formenterisme (la llengua, evidentment, és component principal de la identitat), és un govern malalt que ens emmalalteix. En l´escrit per tramitar la demolició de la llei de normalització lingüística, el Govern motivava la urgència al·legant que el català és un obstacle. La llengua pròpia dels illencs, una nosa al seu propi país. Una nosa que és ´urgent´ llevar d´enmig.
El PP ha identificat l´escola i les institucions com dos pilars de contenció a la castellanització i des d´on avança la socialització del català i el seu prestigi i necessitat, per això les assetgen sense treva, sense caritat. Ara, a més, ens fan fer un ridícul monumental. O no és una vergonya que el Govern es refereixi a la pròpia llengua amb circumloquis? Això sí que no té nom. No n´estan empegueïts? Tanmateix, com deia l´enyorat Pare Martorell: «Ja sabem que no manquen, ni mancaran els desaprensius i sectaris, els cretins i forassenyats, que fustiguen i sabotegen la nostra causa. Així i tot no ha de minvar l´amor ni la passió pel nostre ideal cultural».
Amor crescit dolore repulsae, deia Ovidi «amb la sofrença del rebuig, l´amor s´engrandeix encara». I així és, aquest poble estima la seva llengua, l´estima i la defensarà, n´ha dat mostres inequívoques en totes aquestes polèmiques: no se´n sortiran.
Senyor Bosch, o rectificau d´immediat, o no sou digne d´exercir de conseller de Cultura d´aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada